Tot just el professor ens va explicar lo d'aquest blog per posar la nostra cançó més especial, em va venir a la ment aquesta que vull compartir amb vosaltres. No em va venir a la ment cap altre, ni vaig dubtar ni per un segon quina sería la cançó que millor en defineix, i mirau que en tenc de moltes que m'encanten, moltíssimes que hem possen la pell de gallina i em treuen el meu costat més sensible. Però aquesta és especial per a jo, i ho sé desde el primer pic que la vaig escoltar; em vaig quedar fascinada, per el començament, per la veu d'ell, per el piano... per tot. I desde aquell moment, fa ja quatre o cinc anys, ha sigut la meva cançó. I ja totes les persones més pròximes a jo saben quina és, i quan l'escolten sempre s'enrecorden de jo.
Es diu Boston i és del grup Augustana. I és la cançó que més companyia m'ha fet durant la meva adolescència. Sempre que estic malament, sempre que em sent tota sola i trista me la pos. No m'anima, és cert. Però em fa pensar, em fa plorar i desfogar-me, i sobretot em tranquilitza. Pareix que la veu del cantant em canta a cau d'orella, i pareix que la melodia m'està diguent paraules de consol i ànim, com si sols volgués que jo sigués feliç. Aquesta cançó em recorda els moments en els que més he patit en aquets darrers anys, i em fa recordar tot el que he viscut i he perdut. I alhora em fa recordar també que vaig ser feliç, i que he de seguir endavant. A més a més ajuda el que diu la cançó, ja que xerra de l'esperança, de començar una nova vida plena d'oportunitats.
I bé... per últim podria dir que desde que la vaig escoltar tenc una obsesió clara per anar i conèixer Boston colque dia... no sé si és una ciutat amb res d'especial, però simplement pel fet de donar nom a la meva cançó ja és digna de que vagi a veure-la.
http://www.youtube.com/watch?v=X__jcMidPZI
Alma Rivas Mantxola. 1 Batx A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada